Els homes ploren
Com un roc contra el vidre de la finestra
Es trenquen en mil bocins
Ploren alguns.
0 tots ploren, alguna nit .
Homes que venen de lluny
amb els peus nus: han perdut les sabates
pels deserts o a les aigües del mar nostre
a tocar de platja.
Seuen molt junts sobre la sorra. Arraulits, .
atien focs amb branquillons i brossa.
Les miren, les miren:
tremolen massa les flames, única llum en la nit ..
son ells que ploren i ploren.
O a ciutat, confosos amb l’ombra de les parets
caminen i caminen
pels carrers d’altaveus amb llums de purpurina
a les golafres boques de les botigues.
I els que van carregats de paquets passen.
Parlen i riuen
Ells caminen i caminen.
Però l’aire a platja i a ciutat
put a aigua estancada, a llàgrima no recollida.
I ja no es respira be
i la gent s’explora el rostre al mirall de casa
o se’n va al metge,
o s’embolica amb paper de cel·lofana i plastilina,
i es fa fotos tot el dia per assegurar-se.
I parlen i riuen
Mentre, els homes ploren avergonyits:
han perdut els ceptres, l’escut i les armes
rebuts d’aquells pares allunyats i antics
que els armaren cavallers amb un missatge:
Plorar es cosa de dones i d’infants petits
Els han mentit.
Els homes volen braços i no barques, terra i no aigua
Ulls que els mirin i vegin i veus que els parlin
I un llit i sostre
i pa i roses
I plorar sense vergonya com les dones i els infants petits.
Dolors Renau
Sant Cugat, 2 gener 2016
Los hombres
lloran
Los hombres lloran.
Como piedra contra el cristal de la ventana,
se rompen en mil pedazos.
Lloran algunos.
0 todos lloran, alguna noche.
Hombres que llegan de lejos
con los pies desnudos: han perdido sus zapatos
en los desiertos o en las aguas de nuestro mar,
al borde de la playa.
Sentados muy juntos sobre la arena, acurrucados,
atizan fuegos con ramas y escombros.
Las miran, las miran:
tiemblan demasiado las llamas, único brillo en la noche...
Son ellos que lloran y lloran.
O en la ciudad,
confundidos con la sombra de las paredes,
caminan y caminan
por las calles de altavoces con luces de purpurina
sobre las bocas voraces de las
tiendas.
Y los que van cargados de regalos pasan,
hablan y ríen.
Ellos caminan y caminan.
Pero el aire de la playa y el de la ciudad
hiede a agua estancada, a lágrima no recogida.
Y ya no se respira bien.
La gente explora su rostro en el
espejo de casa,
o va al médico,
o se envuelve en papel de celofán y plastilina
y se hace fotos todo el día para asegurarse.
Y habla y ríe.
Mientras tanto, los hombres lloran avergonzados:
han perdido los cetros, escudos y armas
recibidos de aquellos padres lejanos y antiguos
que los armaron caballeros con un mensaje:
llorar es cosa de mujeres y niños.
Les mintieron.
Los hombres quieren brazos y no barcas,
tierra y no agua;
ojos que les miren y les vean, voces que les hablen;
y una cama y techo,
y pan y rosas,
y llorar sin vergüenza como mujeres y niños
Dolors Renau
Sant Cugat, 2 gener 2016
Comentarios
Publicar un comentario
Gracias por tus comentarios. En breve serán publicados