SEGONA VISIÓ DE MARÇ - Pere Gimferrer




SEGONA VISIÓ DE MARÇ


I


La gent, als barris més obscurs,
amb els fanals i el sutge ¬els nois que a la nit escuren xemeneies amb mans tèbies
i als murs llatzerats de l'hospici dibuixen inscripcions paleolítiques ¬un isard, una serp, la mort d'una euga¬
i sota els fanals es besen i moren a punta de navalla amb claqué
i en espesseir-se la boira amara els seus barrets de copa ¬tot oli i fum a les cases aquelles del port
on vénen a parar els blancs escots, la sang dels envelats, els llits de matrimoni,
l1acordió dels bals-musette, ja una mica marcida la mestressa, rossa molt mal tenyida ¬però els ulls blaus són ben joves¬ que fumava Gauloises,
i ara, en fer-se de nit,
la flama dels becs de gaz,
com els llavis d'una dona
que em besés les parpelles,
perquè els ulls es tancaven per morir o estimar.




II


Fa fred, als barris més obscurs, i la gent pensa encara
en la gorra de feltre i l'hule d'una Browning a la butxaca,
perquè a les dues primeres cantonades no, però a la tercera es trencarà d'un cop de puny el vidre
i les nenes que juguen al carreró, com en un vell film de Chaplin
-rosses, un jersei de color esmorteït, els ulls de perla marina-,
ofegades amb laaços i cintes i la foscor del Metro,
quan el carrer d'Aribau semblava tret d'un noticiari de postguerra
(les noies enterrades al Fossar de les Moreres, amb consultori sentimental i olor de midó i de cuina -la ràdio, havent sopat, com una veu del país dels morts),
ànima, ànima meva, qui et cridava a un estiu de glicines?




III


Com els homes que s'acompleixen en l'acció, o en el desig, o amb un cos tebi al fons d'un carreró,
al fons d'un diorama com els que hi havia abans a Colón, representant la descoberta d'Amèrica, a l'estil de les composicions d'època del segle passat,
encara que es movia una mica el paper de les atzavares, pintadas amb un drac verd que ensenyava els ullals a darrer terme,
i tots a la piragua -els qui travessem les negres aigües del Leteu,
així el poema alhora pateix de la imperiosa necessitat de designar el real
i no el pot designar: li calen les paràfrasis per al.ludir al trànsit d'un núvol, a l'estiu,
a la corolla tèbia que es desfà dins els llavis,
al sentiment de nostàlgia, a la por, a la presa de contact amb les obscuritats de la memòria,
allò que fa i desfà el poema, la pèrdua de contacte amb la consciència
que ens espera en un cocktail -i aquell home de smoking
és ja un home tan mort com un actor de cinema.
Així, doncs, la paraula esdevindrà parany
nomé en la mesura que ho voldrem: cendra o música,
és tal volta un esforç de lucidesa, i la simultaneïtat de plans
hi correspon a la complexitat d' una experiencia: és a dir,
que no es podria explicar de cap altra manera aquell moment entre dues estacions, en sortir de Salzburg,
amb els llums i les vies -angle rasant, un nen jugava amb boira- lúgubres, lúgubres,
i només un poema pot explicar per què aquell home mal afaitat i ebri té ulls de príncep.
La desfeta d'un món: vet aquí la grandesa,
i tant se val que caigui una vamp amb pells de visó com un company d'escola del qual només recordem les mans que tremolaven sota el pupitre una tarda d'estiu.

IV


Mai no he viscut la distància entre allò que volem dir i allò que diem realment,
la impossibilitat de copsar la tensió del llenguatge, d'establir un sistema d'actes i paraules,
un cos de relacions entre el poema escrit i la seva lectura.
Potser un discurs eliotà a vegades, em penso que aquest poema posa realment en perill
un dels nivells de la meva poesia: és a dir, que el discurs
mostra aquí alhora les dues cares del mirall.
El tanco, i giravolta:
de nit, amb llum, a la foscor daurada, als carrers o a la mort,
com la remor del bosc i els arbres que tallats hi cauen en silenci
¬sinó al meu cor ¿a on?


Pere Gimferrer

Enlaces
INVIERNO
Citas - Pere Gimferrer:
Elegía
 

Comentarios